diumenge, de novembre 29, 2009

Argentina - 5 mesos a la Fi del Món

Com passa volant el temps, ja porto 5 mesos en aquestes inhòspites terres. Els primers dies passant-ho malament i patint les grans nevades, buscant feina i tenit la sort d'anar a parar a l'Hotel Campanilla. Ara ja acostumant-me a les hores de feina i a la rutina totalment oposada del que portava fent aquests 2 últims anys. El cos s'acostuma ràpidament a l'entorn que ens depara el destí. Just acabo de celebrar el meu aniversari, prefereixo oblidar-me de quants anys faig i em quedo amb els 3 aniversaris que porto ja fora de casa, deu ni do! Prometo que el proper el celebraré a casa... o almenys dir que ja em queda poc per tornar. El pla segueix sent passar la temporada per aquí, just fa poc van començar els creuers cap a l'Antàrtida. De fet alguns viatgers s'allotgen a l'hotel i fa ràbia pensar que l'endemà s'embarquen en un vaixell que els durà a les terres del sud. Veure'm si jo també tinc l'oportunitat...

Als 3 mesos vaig tenir que sortir del país, se'm caducava el visat i va ser tota una aventura. Jo pensava que podría sortir i entrar el mateix dia, però vaig tenir que fer nit a Xile, en un poblet perdut enmig del no res. A la postre em va servir per desconectar, tornar a sentir-me un viatger a dalt d'un autobus i conèixer una miqueta de Xile, va estar guai!

Després poca cosa a explicar, els dies son ben iguals quan un treballa de dilluns a dissabte. Esperant a que arribi la primavera... que ja no m'ho crec que farà bon temps algún dia! Torna i torna a nevar, alguns dies amb el vent, fins i tot son més freds que a l'hivern. També vaig visitar el Parc Nacional, ja tocava! El Roman i la María, el meu veí de Lleida i la seva nòvia, estaven viatjant per Argentina i va ser xulo veure'ls. Van llogar un cotxe i em van convidar al Parc el diumenge, el meu dia lliure. Poc a poc vaig veient les atraccions de la zona, que des de que vaig arribar sols tenia al cap dues coses, trobar feina i l'Antàrtida.

Pel que fa al meu tercer aniversari fora de casa... no m'ho vaig prendre de manera gens especial, però van ser altres persones les que si m'ho van fer sentir. Primer un munt de mails i missatges de la gent de casa i d'arreu del món, no tinc ni un segon però espero contestar a tothom aviat. Fa gràcia saber que se'n recorden de tu i t'adrecen paraules simpàtiques. Moltes gràcies. I després la meva petita família d'Ushuaia, pel matí la Jeannete que em va fer bufar dues espelmes en un pastisset de xocolata ben bò. Després un altre pastís encara més gran a l'hotel, la Mercè i en Francesc, juntament amb les mucames, vam fer un brindis i em va fer molta il·lusió. Com em cuiden... i per la nit un mini asado amb la Celeste. La veritat es que no em puc queixar, sembla mentida que a la Fi del Món et puguis trobar com a casa.

Tot i això si ho penso, com a casa enlloc! Ja començo a tenir ganes de tornar, aquest cop va de debò... i es significatiu que pensi en un futur tornant a casa i no pensant en el meu proper destí o país per veure. Espero poder tornar aviat, i millor encara si ho puc fer per contar el meu viatge a l'Antàrtida, no?

Un passeig per la ciutat

Un sopar CouchSurfing

Per la costa de los Yamanas

El sol entre núvols, al sortir de la feina

Inauguració de la pista de gel

Un dels meus llocs preferits

Ball folklòric al centre

Creuant la frontera

Hostal Cruz del Sur

Cerro Sombrero, un poblet ben estrany

Escacs a gran escala

A l'entrada del poble

Explorant pels voltants

Fins i tot a Xile n'hi han!

L'esglèsia del poble

L'Escola

Xile, un altre ambient

Enmig del no res

La Patagònia desèrtica

Un camió esperant-me...

La meva habitació a Ushuaia

La Mariana, una mucama de l'hotel

Fotos de família d'en Francesc i la Mercè

Una altra nevadeta

Quan arribarà la primavera?

L'Olivia, sempre tan maco...

Una esglèsia d'Ushuaia

Més neu!!!!!!!!!

L'entrada de l'hotel, ben enfarinat

El meu barri

El Pipo, el gatet de la Mercè i en Francesc

Fent postures ben estranyes

Amb el Roman i la María

El llac Roca

Caminant pel Parc Nacional

Explorant i fent fotos

Des de dalt

Amb el Roman

Una castorera

El final de la Ruta 3

Una paradeta

Badía Lapataia

Un port buit

Badía Ensenada

El caminet per la vora de la costa, encantador

L'Olivia entre núvols

El cel vora l'hotel, al sortir de treballar

Bufant espelmes

Fent un brindis

Amb la Nolwenn i l'Alejandra


Notes

Dijous, 17 de setembre de 2009
Recepció de l'Hotel Campanilla, Ushuaia

No si val, pq sempre em poso a escriure quan estic trist i llavors per les meves notes sembla que estigui malament. Però bé, es així quan em surten més fàcil les lletres i la veritat es que aquests dies escriuria una novel·la. Ushuaia es un lloc especial, la seva localització, el seu clima, la seva llum... una dona em deia que Ushuaia pot treure el millor i el pitjor de tu. I deu ser veritat... m'hi he sentit molt especial alguns dies, i també ben amargat i negatiu d'altres. Serà això o la rutina de treballar, la rutina d'una ciutat petita que no passa res i com deia, doncs hi trobes poca gent interessant. O que serà dur això de treballar després de 2 anys de vacances. O que la meva ansietat per l'Antàrtida ho transforma en un somni amarg, on hauré de competir amb un munt de gent buscant el mateix, o passar mesos esperant algo que pot ser no passarà... va! Que hi ha dies de tot i avui ho engegaria tot a rodar! El dimarts vaig a la frontera per tal de tenir 90 dies més de Visat, per ganes continuaria fins a Buenos Aires i agafaria un avió cap a barcelona.

Un racó de la ciutat


Dimarts, 22 de setembre de 2009
Hostal Cruz del Sur, Cerro Sombrero, Xile

He anat a la frontera per mirar d'agafar 90 dies més de Visat. O pagava 300 Pesos a Migracions o feia això, i la meva Mare s'enfadava quan li deia, pq evidentment ella preferia que hagués pagat. Jo li deia que així sortia de l'illa i desconectava una mica a part de fer-ho més barat. Demà veure'm si m'ha sortit bé o no, el tema es que no m'han deixat creuar la frontera de nou el mateix dia, em demanen 24h i he tingut que fer nit a un poblet ben petit i abandonat de Xile. La frontera argentina si que em deixava, però llavors sol em donava 30 dies pq era un "falso turista", lo qual volia dir que llavors era millor pagar. Però al cap de 3 mesos em tornava a passar el mateix i llavors ja no pots pagar (sol es pot un cop). El cas es que la frontera xilena no em deixava entrar i sortir el mateix dia (tampoc ho entenc) i per això he fet nit en aquest poble, que llavors m'interessa si demà com diuen em donen 90 dies. Ja veure'm... el cas es que de moment es una petita aventura, no sols surto una mica de l'illa, si no que em dono compte que aquest es el meu hàbitat, en un autobus a les 5h del matí, sense saber que passarà a la frontera, a contra direcció dels altres turistes i tenint que solventar els problemes de la frontera. El xofer del bus d'Ushuaia em volia fer pagar pels 10 Km entre les fronteres, després per dur-me a Cerro Sombrero (110 Km) on hi havien hosteries. Un altre bus xilé que anava a Punta Arenas m'hi ha dut gratis i super simpàtics. També els oficials xilens de la frontera, el qual em fa pensar que canviaria de país a gust i diria adéu a tots els argentins! Demà hauré de tornar a fer dit pq em portin de nou a la frontera, llavors continuar cap a Rio Grande, d'on ja podré agafar algo cap a Ushuaia, serà un altre dia cansat però propi del viatger. I aquesta tarda passejant per aquest poble sense res, de fet es un campament per la refineria del costat, doncs un es sent sol però feliç, sol entre tanta solitud però especial. A diferència de l'altra setmana que em sentia ben sol i avorrit entre la rutina i la ciutat d'Ushuaia. Estic ben cansat i dormiré pla aquesta nit, però segur que ha valgut la pena l'excursió d'avui. Quan baixava de Buenos Aires tenia ganes de parar en algun poble d'aquests, rememorant la pel·lícula "Historias mínimas", i al final mira, ja ho he fet.

Desolat


Dimecres, 23 de setembre de 2009
A l'habitació de casa, Ushuaia

Just arribo a casa ben cansat, cansat però satisfet d'aquesta excursió ben agradable i aventurera. Al final ha sortit tot perfecte a la frontera, ja que m'han donat els 90 dies que volia. Ahir va ser molt agradable el sopar a l'Hostal, la família era simpàtica i vaig poder fer un tastet de Xile i els xilens. Serà un lloc per visitar en un futur... he dormit molt bé i no he tingut que matinar ja que l'estret de Magallanes, per on venen tots els camions cap a Terra del Foc, no l'obrien fins a les 8h. Altre cop Sant Antoni m'ha ajudat i tot ha sortit rodó!! Ja un home m'ha dut en cotxe, no fins al creuament si no a la refineria, a mig camí de la frontera. I llavors allí, ja quan començava a ploure i pensava que em mullaria fent dit... semblava que m'estava esperant en Ramon amb el seu camió, un argentí que havia parat a esmorçar i portava electrodomèstics de Buenos Aires a Rio Grande. Ha estat genial compartir la vida d'un viatger amb la d'un camioner i les seves històries. També parlar de futbol i lo malament que juga Messi amb l'Argentina. Després a la frontera cap problema i a Rio Grande he agafat la combi que m'ha dut a Ushuaia, he arribat a les 17h. En total 36h fora d'aquesta ciutat i m'ha servit per desconectar, conèixer una miqueta d'un altre país i recordar l'essència d'un viatger i el que porto fent durant aquests 2 anys.

En Ramon


Dijous, 1 d'octubre de 2009
Recepció de l'Hotel Campanilla, Ushuaia

Avui he començat a treballar pel torn de tarda i jornada completa, un total de 8 hores, de 14h a 22h. Suposo que el normal, el que acostuma a treballar la gent, jeje... però a part de que treballo 6 dies a la setmana i per la tarda, quan tens més opcions d'oci, doncs tb portava 2 anys de vacances!! Amb lo qual no està sent fàcil això de tornar al món laboral... bufffff! A veure si aguanto... el tema serà veure si es entretingut o no, de moment molt poc moviment i es matador això d'estar tantes hores sense fer res. Sempre havia pensat que estar en una recepció d'un hotel es molt avorrit, però per altra banda tenia la curiositat del rollo Hotel Fawlty, a veure que passava entre habitació i habitació... no se, el que he pensat es que almenys em farà menys traumàtica la tornada. Vull dir que no serà tornar a casa després de 2 anys passant-m'ho de meravella, sinó que aquí hauré tornat a patir la rutina i l'avorriment del món laboral. Em fa por la tornada anímicament... però imagino que aquí ja l'estic començant a sentir.

A l'hotel amb la foto d'en Shackleton


Dijous, 22 d'octubre de 2009
Recepció de l'Hotel Campanilla, Ushuaia

Quan tinc notícies de l'Antàrtida, tot cobra sentit... ja porto uns dies ben animat, tot i la palliça que em dono treballant. El tema hotel va a dies, segons la gent que hi hagi i l'oportunitat de tractar amb els turistes, o passar hores i hores avorrit mirant Internet, amunt i avall si hi ha moviment d'entrada i sortida de turistes, etc... sigui com sigui segur que ja m'hi estic acostumant, a les 8 hores, a la feina de recepció, a la tranquilitat o l'estrés en moments puntuals, i tot acompanyat de lo bona gent que son en Francesc i la Mercè (amos de l'hotel), resulta qüasi perfecte. Qui ho havia de dir després dels primers dies en aquesta ciutat al cul de món! Em llevo a les 7h del matí... i vaig cap a casa de la Jeannete i el Wolf, una parella que tenen una empresa de velers i fan viatges a la Fi del Món. Els hi estic ajudant a fer un DVD corporatiu per la seva empresa, i qui sap si al final de temporada em puc embarcar en un dels seus velers. Evidentment cap a l'Antàrtida... però no em vull fer il·lusions. La idea es fer-ho lo millor possible i ja veure'm, el problema es que vaig de bòlid, de 8h a 12h amb la Jeannete i després corre cap a l'hotel, on em passo tota la tarda. Em van canviar l'horari, ara faig de 12.30h a 20.30h, guai pq tinc les nits lliures i més tranquiles, però ja m'havia acostumat i més estrés de bon matí. Tant se val... com deia els dies son més bonics ara, o almenys el meu estat d'ànim ha millorat sobre manera, a pesar del mal temps, de la tornada del fred i que la primavera no arriba mai a Ushuaia! Sembla mentida com tot cobra sentit per una mínima esperança sobre el meu somni gelat, veure'm que passa...

Escoltant Guiding Light de Muse


Dissabte, 1 de novembre de 2009
Recepció de l'Hotel Campanilla, Ushuaia

Estava a la recepció de l'hotel i m'han aparegut en Francesc i la Mercè amb uns panellets!! Ja no m'en recordava ni quina forma tenien! Però que bons que estaven... sense pinyons, que aquí no saben ni el que es, em deien ara... el dia de Tots Sants! Quantes festes i tradicions catalanes que m'he perdut durant aquest temps, que tot i que mai he estat un amant de les festivitats i les reunions, pot ser les trobo a faltar i tot, no? Enlloc s'està com a la nostra terra, enlloc com casa...

Panellets!