CouchSurfing i Hospitality Club
dijous, de febrer 25, 2010
Els últims CouchSurfings!
Com era d'esperar no m'he cansat d'aquesta magnífica web, i tot i que a Brasil, Bolívia i Perú no ho vaig utilitzar massa, a l'Argentina vaig tenir molta sort a tot arreu. De Buenos Aires a Ushuaia vaig conèixer gent increíble i em van acullir de la millor manera, realment ha estat un gran descobriment i ajuda per aquest viatge.
dissabte, de febrer 20, 2010
La Noukie també va anar a l'Antàrtida!
Com sempre la meva estimada foqueta m'acompanya, i ha visitat tots els països fent-me companyia. L'objectiu era portar-la fins l'Antàrtida, pq poguès visitar la seva família i així ha estat, ple de foques amb les que va jugar i també va poder conèixer els seus origens. Per sort no es va voler quedar i encara continua amb mi, diu que fa molt fred i ja te ganes de tornar a Lleida. Quina sort poder veure aquesta meravella de paisatges amb algú que coneix i et porta pels llocs més macos...
Explorant Canaima, al salt de l'Àngel, Veneçuela
La paradisíaca platja de Jericoacoara, Brasil
Contemplant el Machu Picchu, Perú
L'immens Salar d'Uyuni, Bolívia
Abrigadeta al Perito Moreno, Argentina
Amb els seus amiguets els pingüins, Antàrtida
I finalment amb le seves germanetes les foques, Antàrtida
dilluns, de febrer 01, 2010
Antàrtida - 21 dies en veler
Des de petit que somio en anar a l'Antàrtida, per ser el lloc més inhòspit del planeta, pel seu color blanc immaculat, per les històries dels exploradors, per la meravella dels icebergs i les meves amigues les foques. Realment voldria passar-hi una temporada, per exemple un hivern o l'estiu en una base científica, aquest era realment el meu somni, i així pot ser de veritat podria viure i conèixer una mica del continent gelat. Fa temps però, que se que no es tan fàcil aconseguir-ho... de fet ja vaig abandonar la idea per embarcar-me en aquest gran viatge, la meva volta al món, però sempre amb l'intenció d'acabar la meva ruta aquí, a l'Antàrtida.
No em puc creure que ho hagi aconseguit, que hagi pogut gaudir d'aquests paratges i disfrutat d'una aventura magnífica en un veler. Tot gràcies a SIM Expeditions i la sort que he tingut en conèixer aquesta família, gràcies de nou Wolf i Jeannete, i gràcies no solament per aquest viatge, si no l'oportunitat de coneixèr-vos, també al Daniel, la Karin i aquesta gossa tan mona, la Vela!
Ha estat un viatge meravellós, a pesar de que eren tots alemanys i es feia una mica pal la convivència. Al final però, fins i tot els hi vaig agafar carinyo. En el viatge me'n vaig donar compte de la sort que he tingut, la meva idea era trobar una feina en algun creuer, però del cert que hagués estat ben diferent si em pujo en un d'aquests vaixells tan grans, amb tanta gent, sense temps per a res... amb el Santa Maria Australis ens posaven allà on volíem, fèiem nit a les caletes més maques i m'ha fet il·lusió tenir que gravar imatges per fer els vídeos de SIM. Definitivament, poder veure el continent blanc amb la independència i flexibilitat d'aquest veler, ha estat el millor.
Al tenir-ho tan mitificat això de l'Antàrtida, no voldria dir que m'ha decebut. Però curiosament he tornat i tampoc m'he he quedat bocabadat pel que he vist, o per haver complert aquest somni tan anhelat. Com deia ja vaig aconseguir el meu somni quan vaig atrevir-me a agafar la motxilla i sortir de casa. Segurament hauré viscut moments més simples i especials pel món que aquí a l'Antàrtida. Després porto força temps a Ushuia, i aquí tampoc es tan especial això d'anar a l'Antàrtida, es fort però qui més qui menys hi va o ja hi ha anat. Ja deia també que el que m'agradaria de debò es poder-me quedar una temporada en alguna base, lo qual es complicat. Després el Drake... de veritat que es ben dur, i si ho penses has de passar 8 dies (4 d'anada i 4 de tornada) ben malament. Tot i que els 9 dies que vaig passar a l'Antàrtida bé s'ho valen! Però se m'ha fet curt, jeje... i després també te'n dones compte que pots visitar l'Antàrtida turística, simplement una part de la península antàrtica, on es ben fàcil trobar-te creuers pel camí, i veure desembarcar un munt de zodiacs amb desenes de passatgers. Tot i això, i sobretot per haver-hi anat en veler, encara pots gaudir aquella solitud i sensació de paissatge verge, encara sense explorar... com era d'esperar el Jordi sempre té un "però", jeje... però no, de veritat que es un viatge magnífic i segur que serà el més increïble que faré en la meva vida, ha estat al·lucinant.
He fet un petit diari del viatge, tot i que no vaig poder escriure tots els dies per culpa del Drake! I com era d'esperar un munt de fotos, les quals m'eren impossible de descartar, pq cadascuna volia dir-me "algo", recordar-me aquell moment... i pq cada iceberg, cada paisatge, per mi era especial i espectacular.
I abans de passar a les fotos em voldria recordar de tot el que he fet per arribar aquí, mirar enrere i demostrar-me que si vols alguna cosa, si la vols amb el cor, de veritat la pots aconseguir. Que en aquesta vida s'han de perseguir els somnis, per petits o grans que siguin. No deixar escapar el temps i viure el present com si avui fos l'últim dia. Que s'ha d'estimar, i la bondat o simplement voler la felicitat dels altres, és la meva millor filosofia. Perquè es tan gratificant i sempre torna i et dona mil i una sorpreses. En aquest moment me'n torno a recordar de tothom, de la meva família que ha patit i pateix la meva absència, també dels amics que els trobo molt a faltar, i d'un munt de persones amb les que he compartit aquest somni o d'altres experiències... a tots ells gràcies, de debò. Us estimo molt.
(Foto SIM Expeditions)
Dia 1
11.01.2010
Com cada matí he anat a casa la Jeannete, aquest cop amb les motxilles ja que dormiré per primer cop al vaixell. En principi havíem de marxar el dia 12, però un passatger arriba força tard i apart la previsió del temps diu que no es pot creuar el Drake fins al divendres, així que segurament dormirem dues nits al vaixell però al Club de iots d’Ushuaia i el dia 13 ja començarà de veritat el nostre viatge.
A l’oficina es un no parar, com els últims dies, enllestint les últimes coses amb la Jeannete abans de que marxi. No tinc ni temps de fer-me a la idea de que marxo ni de pensar-hi, tampoc de comprar les últimes coses i per acabar-ho d’adobar, tinc diarrea! Tot el que menjo va directe al water... per això m’ho prendre en serio i aquests dos dies toca menjar arròs bullit, a veure...
Per la tarda no fem el típic asado pq plou bastant, de fet porta uns dies ben grisos. I sopem (en el meu cas menjo pà) en un restaurant on conec els meus companys de tripulació. 4 alemanys d’uns 40-50 anys, un letó ben jove amb el que almenys faig pinya i de tant en tant es parla anglès o castellà, i el Jochen i el Peter, capità i segon a bord del Santa Maria Australis, que també son alemanys. Podrien semblar molt joves, però pel que conec de l’empresa tenen força experiència i son molt bona gent també. Demà arriba un altre alemany, crec que es jove. Sobre això crec que serà una mica pal, ja que condicionarà a parlar tota l’estona en alemany i bueno. De totes formes, amb el Jochen i el Peter hi ha bon rotllo i es tracta de disfrutar del paisatge, no dels turistes del vaixell.
Dormiré just davall del Peter, a la seva zona i on dorm el capità, guai pq diuen que es la que es mou menys. Sol pujar al vaixell ja es nota, així com també se sent el soroll de l’aigua des de la llitera. A veure com dormim pq serà la primera vegada que ho faig en un veler. La veritat es que el vaixell es ben xulo, espai reduït però amb totes les comoditats, es una passada. Abans d’anar a dormir però, em llegeixo ràpid les instruccions de la càmera de vídeo que ha portat un passatger d’Alemanya, de tot el que va comprar el Wolf, falta el trípode i el protector aqüàtic, amb lo qual m’agobia una mica la responsabilitat d’obtenir bones imatges. Intentaré desconnectar d’aquesta pressió i disfrutar com un més del viatge.
He dormit força bé! Tot i que no ho pensava al tombar-me a la meva llitera i sentir tant el moviment com el soroll de l’aigua. El problema ha estat la diarrea dels “pebrots”, estic a punt d’embarcar-me en un vaixell d'uns 20 metres, així que no vull sorpreses, en prenc un Fortasec i avui sol menjaré arròs bullit, a veure que tal. Després de veure com esmorzaven tots, vaig a buscar el pa que havíem encomanat per tot el viatge i compro un oli pel molinet d’ancla que m’ha dit el Jochen. Al tornar estan explicant una mica el funcionament i les àrees del vaixell, aprofito per gravar-los una mica i veure com funciona la càmera. També em dono compte lo difícil que serà gravar en un veler d’aquest tamany.
Tots es queden a dinar i jo marxo amb el Peter a fer recados. També a comprar-me algunes coses per mi, mitjons gruixuts i pastilles pel mareig. Després vaig a casa de la Jeannete, em faig un arròs bullit i em quedo una estona intentant ajudar-la amb algunes coses, avui almenys esta “tranqui”. Després quedo amb la resta de passatgers, que han quedat a El Almacen i decideixen sopar al vaixell, una amanida amb embotits i pa. Jo em quedo amb les ganes altre cop. Miro de nou les instruccions de la càmera i em poso a escriure aquest petit diari. La tropa està bevent whisky i em sembla que serà la tònica de les nits. Semblen majos però alemanys, bé de fet son tres austríacs i un alemany, que ve a ser el mateix. Si no recordo malament, l’alemany es diu Klaus, el que m’ha portat la càmera i es veu bon home. Després hi ha el Christian que es més jove que els altres, bon home però crec que parla poc anglès. El Günter es serio però sembla majo, tot i que deu ser el que més es queixa, ja que protesta que el noi alemany que falta ens faci sortir un dia més tard. També l’Ernst, que en el meu parer no sembla molt simpàtic, o almenys no hi tinc bon “feeling”. El noi de Letònia es diu Reinis i es bon noi, tot i que una mica set ciències, em fa gràcia que té el riure i una retirada al Mr. Bean! L’últim que falta arribarà aquesta nit i sembla que el seu vol té retràs. Però demà sona el despertador a les 6h i anem a la Prefectura per sortir ben d’hora, comença de veritat el viatge.
Com era d’esperar els tràmits amb la Prefectura han estat lents. Ja ha arribat el Markus, un noi jove alemany que parla molt bé anglès. Uns estaven esmorzant quan m’he aixecat, els altres dutxant-se al Club, serà l’última dutxa com Déu mana. A la Prefectura ens diuen que volen inspeccionar el vaixell, així que ens deixen altre cop temps lliure, fins a les 12h. Amb el Reinis anem a veure a la Jeannete i li diem adéu per tercera vegada consecutiva crec. Fan l’inspecció al Club i per fi sortim d’Ushuaia. Fa un dia espectacular, fins i tot calor. Al principi a motor però ràpidament posem les veles, vaig de bòlid gravant-los a tots ajudant, i clar jo em perdo les explicacions sobre nàutica. Sembla que serà xulo això de navegar amb veler, a veure si el temps ens acompanya.
Disfruto una mica gravant imatges de les operacions, els paisatges i jugant amb la càmera. Ens creuem amb el Wolf i el Santa Maria, que torna del seu viatge per Cabo de Hornos i també hi ha el Daniel i la Karin, em fa il·lusió veure’ls, però no puc saludar-los com cal pq els estic gravant! M’hagués agradat que haguéssim parat però tiren cap a Ushuaia. Nosaltres posem el motor pq el vent ja no bufa, en teoria direcció a Harberton. De camí passem pel Far de Les Éclaireurs, però un pel lluny. M’haguès agradat parar, com també a Puerto Williams, però em convenç la idea del Jochen que més val disfrutar a l’Antàrtida. Fa més bo del que es pensaven i pot ser tirarem cap al Drake. Passem Puerto Williams de llarg, però suficient per fer-se una idea del gran o petit que es, en teoria la comunitat més austral del món, tot i que no ciutat pq ja no deu arribar als 2000 habitants.
Després de l’illa Gable ens apropem a l’illa Martillo, on podem veure una petita colònia de pingüins Magallànics, molt xulo. Tirem l’ancla just davant de Harberton, un lloc que respira tranquil·litat i sopem un Gülash que ens ha preparat el Jochen. Jo rento els plats i a l’acabar tothom se’n va al llit, es veu que ha estat un dia dur. Demà ens aixequem a les 8h i tenim temps per dormir, el plan es esperar a que el Drake estigui bé per creuar-lo. Com a primer dia de navegació, la veritat es que ha estat tranquil però molt xulo.
Ens llevem sense presses i esmorzem amb calma. Després fem un “Landing” per visitar l’Estancia Harberton, un passeig per un bosc molt maco, una castorera i un museu d’ossos i animals marins australs. Em va perfecte per gravar imatges amb verd, que si no a l’Antàrtida serà tot blanc i ho podem utilitzar per tot. Una petita excursió molt agradable. Tornem al vaixell i el Jochen acaba d’arreglar la bomba del water, que sembla que falla. Després fem un arròs imitant la paella i a dinar, el qual per mi i pot ser pel Reinis es fa etern, ja que es tracta d’escoltar com parlen alemany i ja no intentes ni parlar en anglès, n’hi ha dos que no en parlen quasi gens i millor desconnectar. Aquests juntament amb els més grans tampoc es preocupen de cuinar ni rentar els plats, però que hi farem. Poc després pugem l’ancla i altre cop al Canal Beagle, la idea es arribar al seu final per atacar el Drake aquesta nit.
Tres dies sense escriure, com no pel Passatge del Drake! M’ha agafat desprevingut i m’ha pegat fort. Ja quan ens apropàvem a l’illa Nova, deixant de banda l’illa Picton, les dos últimes abans de tirar en línea recta cap al sud, ja van començar els primers símptomes de mareig, em vaig prendre una pastilla, em vaig posar esparadrap al melic com va dir la Ebba... i ja quan bevia Coca-Cola pq recordava de quan era petit que anava bé pel mareig... doncs patapam! Tot el dinar per la borda. Una lleu millora després però res, em vaig marejar com una sopa la primera nit, totalment KO. Al llit et senties un pel millor, però anava al bany i era vomitar i vomitar, fins que sol vomitava aigua. Brrrrrrrrrrr... durant el dia següent no vomitava, però era fàcil fer algunes arcades i passar-ho malament.
Em va ser impossible fer el meu Watch, torns de dues persones al timó per tirar cap als 165° que marcava la brúixola, sols em sentia relativament bé al llit, i això que es movia un munt, el primer dia va ser dels forts el Drake. Ja els dos següents més calmat, però amb el típic moviment de vaixell (en un veler encara més) que desesperava a qualsevol. La veritat, un suplici... fins i tot pensava en qui em va manar voler anar a l’Antàrtida!! A penes podia fer el Watch, crec que sols n’he fet un de complert (4 o 3 hores). Em sentia fatal pels meus companys, però pitjor estava el meu cap i la meva panxa.
Hem tardat 3 dies i mig en creuar el Drake, d’Ushuaia son uns mil Km i des del final del Beagle seran uns 800 Km? Anàvem a uns 6 nusos de velocitat, es a dir 6 milles nàutiques per hora, lo qual equival a uns 11 Km/h, es feia etern... però hem arribat! Aviat pel matí ja ens apropàvem a les illes Shetland del Sud, passàvem entre l’illa Smith i l’illa Snow, però no les veiem ja que estava tot ben ennuvolat... però estàvem a les primeres terres australs. Poc a poc s’anava aclarint el dia, hem vist balenes Geperudes (Humpback), super a prop. S’apropaven al vaixell i es deixaven fotografiar les presumides. Després també els primers pingüins nedant a l’aigua i a terra quan em parat a l'illa Decepció. Una illa molt particular i de les més visitades, a sobre d’un volcà pràcticament inactiu i en forma d’anell. A l’entrada hi havia un iceberg ben xulo i a dins hi hem trobat un creuer i he vist d’aprop la base antàrtica espanyola “Gabriel de Castilla”. Hem anat fins al final de l’illa i hem tirat l’ancla a Telefon Bay. Aquí soparem i farem nit. Llavors hem fet el primer Landing en terres australs, una excursió maca per les terres volcàniques de l’illa, sembla que estiguéssim a Mart. Hem saludat als pocs pingüins Gentoo (de Vincha) que hi havien i una passejada agradable, no he pujat fins a dalt de tot com alguns pq em sento dèbil, aquests 3 dies sols vaig menjar 2 pomes i 3 torrades. A veure si em poso al dia ara que he recuperat la gana. La tropa segueix igual, ja passo d’intentar ser simpàtic amb els 3 austríacs i l’alemany gran, son ben "sossos". La resta bé però tampoc res espectacular, com deia serà qüestió de disfrutar del paisatge.
Segon dia a l'Antàrtida i més complert impossible. A les 6h del matí m'he despertat i he sortit a veure el sol que m'enlluernava, anava amb pijama curt i tampoc feia molt fred. La llum del sol amb aquell paisatge blanc era com si tot fos un somni. Després a les 7h m'ha costat llevar-me per esmorzar. Xino xano hem anat tirant per l'estret de Gerlache, sempre a prop del continent i meravellats amb el paisatge. M'he passat una bona estona gravant imatges, que xulo! La velocitat tranquil·la del veler va genial per la càmera, es com fer un tràveling continu, i miris on miris es xulíssim.
Després de menjar uns fusili al Roquefort ràpids, baixem a l'illa de Cuverville, on hi ha una colònia de pingüins Gentoo amb les seves cries. La veritat es que ha estat una delícia passar-hi una estona, era com una peli de dibuixos animats. Tots ells reguardant les seves cries, els seus ous... d'altres vigilant el petrells que s'apropaven per menjar-se'ls. Pura vida salvatge a primera fila. Per uns moments em sentia un reporter del National Geographic, intentant descriure l'escena que estàvem contemplant. He sortit de l'illa meravellat...
Després en un petit iceberg hi havia una foca Lleopard, com la que vaig veure un dia a Ushuaia. No feia cara de tant dolenta com diuen. I s'haurà assustat al parar el veler, pq s'ha ficat ben ràpid a l'aigua. Més tard hem continuat la nostra travessia i ha vingut una mica de fred i de vent, però no ens ha impedit jugar amb els icebergs, primer amb un de petitó apropant el veler, després vorejant uns altres d'impressionants, amb arcs de triomf i formes inverossímils. La propera parada ha estat la Base Antàrtica xilena de Gabriel González Videla, el que antigament es coneixia com a WaterBoat Point i ara els xilens hi tenen una base molt hospitalària i agradable. Sols fa de mal pensar tantes preguntes, estadístiques diuen, sobre el vaixell, la tripulació, motius del viatge... estan rodejats d'una altra colònia de pingüins Gentoo i bueno, segons ells ja estem a la península antàrtica, per tant el continent. De fet es la marea alta o baixa que els fa estar en una petita illa o connectats amb el continent.
Després de la visita tirem cap a Paradise Bay, un lloc típic en els viatges antàrtics, podriem dir que son Les Rambles de Barcelona, però a l'Antàrtida, jeje! Arribem a les 20h i solament hi han 2 velers. Però mentre posem l'ancla i ens amarràvem a unes roques, passen pot ser 10 zodiacs plenes de turistes amb jaqueta vermella, deu ser un creuer gran que es pot apropar tant. Es un lloc maco, si el mar està calmat pots veure el reflex d'una muntanya maquíssima i un glaciar al costat. Demà ho disfrutarem, pq es tard i tenim gana crec. Sopem un plat típic alemany, una pena que es picant i psa... amb el menjar i pocs metres quadrats te'n dones compte lo diferents que som les persones, a més els tios avui s'han pres 6 ampolles de vi!! Jo ara tinc ganes d'un vas de llet amb galetes... bona nit.
Com de costum he estat l’últim en llevar-me, ja estaven esmorzant, a pesar de que ahir alguns se’n van anar a dormir ben beguts i ben tard. Estaven divertits però ahir a la nit... el primer que hem fet es el “landing” oficial al continent antàrtic, gens emocionant pq segons els xilens ja ho vam fer ahir i a part sols es tracta de trepitjar una roca que tens ben a prop del vaixell. Però bueno, hem fet la típica foto oficial i jo he intentat fer el vídeo, però estaven ben sosos. Després amb el veler ens hem apropat al glaciar, i contemplar tanta bellesa junta ha estat un no parar de fer fotos i gravar imatges. Molt xula la Paradise Bay.
Llavors hem tirat de nou per l’estret de Gerlache, per on continuarem fins al Canal Lemaire. Avui tenim 40 milles nàutiques de viatge... però que es converteixen en un aparador de paisatge immaculat que anem disfrutant entre icebergs i alguna foca que ens trobem pel camí. Al final m’acabaré els 120 Gb de la càmera! Allà on miris val la pena gravar o fer fotos... pel canal Lemaire ens trobem molt de gel, tb algun creuer i penso la sort que he tingut podent visitar l’Antàrtida en veler, ja que hagués estat molt diferent fer-ho en un creuer tan gran, treballant o com a turista.
Al final de la ruta per fi surt el sol, la primera vegada que el veiem!! I ens mostra uns colors diferents dels icebergs que m’al·lucinen per tot arreu i la forma com estan posats amb l’horitzó es senzillament un espectacle. Després busquem un lloc per resguardar el veler i fer nit, també molt xulo la maniobra de lligar el vaixell en 4 “cabos”, el Reinis i jo amb el tema de que maniobren en alemany i els altres tenen experiència nàutica, doncs pot ser ens perdem bastant, però jo els tinc que gravar i de tant en tant com avui tb els ajudem. Ha costat però molt bé, estarem segurs en cas de tempesta. Després preparem el sopar, avui una espècie de mandonguilles amb puré, boníssim!
Avui no he estat l’últim a llevar-me, ahir alguns van fer tard fent una visita a un altre veler amic. No tots hem sortit a fer una visita dels illots dels voltants, i ha estat una altra de les passejades màgiques. Foques de Weddell, més pingüins Gentoo i un dia de sol increïble, jo com que m’entretenc gravant sempre vaig l’últim i m’he quedat sol amb les foquetes, molt xulo. He fet fotos amb la Noukie i anava parlant amb elles mentre les gravava. Després tb m’he fet unes fotos d’aquestes tot sol ben simpàtiques i m’he retrobat amb el grup, que estava amb els pingüins. Estàvem allà mateix, relaxats, acompanyant els pingüins, ben monos cuidant tb les seves cries, contemplant el paisatge... allò era el paradís!
Després hem tirat cap a la Vernadsky Station, la base ucrainiana que volíem visitar, però avui estan ocupats i ho farem demà. Es troba a l’illa Galindez i es el punt més al sur que visitarem, concretament estem a Latitud 65° 14,932’ S i Longitud 64° 15,154’ W. Una caleta ben tranquil·la que si no fos per la neu podria ser qualsevol de Menorca, el sol ens toca de ple i ens relaxem a fora el veler. Jo aprofito per pujar als màstils dels velers, em fa por però el Peter m’anima i em puja fins a dalt. Fa impressió però molt xulo, gravo bones imatges.
Després sopem amb el sol entrant per la finestra i degustem per fi el corder que teníem penjat a fora el veler. Hi ha una posta de sol xula, i com que ha estat un dia solejat, no fa gens de fred observar-la abans d’anar a dormir, em quedo uns minuts sol escoltant música i la mar de bé, la postal perfecta per acabar el dia.
Un dia gris, com el cel de bon matí. Per això m’ha costat llevar-me, de fet he esmorzat una mica i he tornat al llit. El plan era anar a veure una estació meteorològica convertida en museu, resulta que ens quedem tot el dia aquí per veure la estació ucrainiana per la nit. Una mica pal però el temps tampoc acompanya, fa vent i fred i s’aventura una tempesta. Estic mandrós i em quedo al llit escoltant música, després ajudo al Peter a fer una sopa de carabassa. Dinem i passem la tarda al vaixell, uns dormint, d’altres llegint... poca cosa.
També sopem aviat, una mica de pa amb embotit, per tal d’anar a les 21h a l’estació ucrainiana Vernadsky. Ens fan una visita ràpida i es veuen ben amigables, estan situats en una badia ben maca envoltada d’icebergs i alguns pingüins. Després ens duen al bar de l’estació, famós pq es com qualsevol que et podries trobar a Europa i per uns moments et sents de nou en una ciutat. Passem una estona per allí, alguna conversa amb els ucrainians interessant, la resta amb la gent dels velers psa... lo poc que parlo em dona la sensació que cada qual es més raro, hi ha personatges que poca estona podria parlar-hi a pesar de l’idioma. I això vol dir que encara hauré d’estar agraït amb la meva tripulació, jeje! A les 12h fem una petita celebració de l’aniversari del Peter i l’acabem al veler amb un pastís i una mica de Champagne. Quina enveja poder celebrar l’aniversari a l’Antàrtida! Tot i que la companyia no seria l’adequada per mi... Bona nit.
Hem esmorzat ben tard, eren les 10h quan jo m’hi posava i encara n’hi havien uns quants que dormien. Ahir amb l’aniversari d’en Peter es van quedar bevent i bevent... el dia estava gris com l’anterior i hem soltat els “cabos” per tirar cap a Port Lockroy. A mig camí anava sortint el sol i ha estat una altra de les travessies amb paisatges de somni, no sabia cap a on gravar! Balenes per la dreta, pingüins per l’esquerra, muntanyes nevades, icebergs... una passada! I s’han d’aprofitar aquestes dies pq pot ser son els últims a l’Antàrtida, el 27 segur que ens allunyem i ataquem el Drake.
Port Lockroy es troba en una badia també ben maca de l’illa Wiencke, era una estació britànica convertida en museu i es un dels llocs més visitats per turistes. En realitat es troba en una mini illa, l’illa Goudier i a part d’estar enclavada en una badia espectacular, hi conviuen amb una colònia de pingüins Gentoo. Un mega veler, l’Europa, que sembla que ens segueix, ha convidat a sopar a les noies de Port Lockroy, resulta que aquest any son solament dones les que ho porten. Per aquest motiu no ho podem visitar fins demà, però amb el Reinis i el Christian fem una petita excursió per la zona, m’hi podria passar hores entre pingüins, m’encanta. Son super monos movent les seves potetes per saltar entre pedres i es massa entretingut fer-lis fotos o gravar-los. A part amb l’escenari que els envolta, està tot preciós. Fins i tot he vist el meu primer pingüí d’Adèlia, aquí a la península quasi tots son Gentoo. Ben ràpid pq saltava entre el gel per tirar-se a l’aigua. També hi havia un gran esquelet de balena i d’altres velers fent companyia, crec que serà el lloc ideal per fer nit. Sopem una carn amb arròs que ha preparat el Peter i crec que no tardarem massa en anar a dormir. Demà serà un dia especial pq pot ser es l’últim a l’Antàrtida, a veure si veiem coses xules i ens acompanya el clima.
Avui ni els he sentit i m’he llevat a les 10h, ja no hi havia temps ni per esmorzar. A les 11h teníem la visita a Port Lockroy i psa, un parell de sales xules amb detalls molt antics i la botiga de souvenirs. Compro alguna tonteria, sol per la family pq tot es molt car, i sobretot una postal per poder-la enviar des d’aquí, la mare em mata si no ho faig. També podem sellejar el passaport i bueno, així hem passat el matí. Després tirem cap a les illes de Melchior, just a les portes de sortida de l’Antàrtida, pel camí disfruto dels últims paisatges antàrtics, amb una mica de fred i vent amb lo qual no puc gravar bé del tot.
Quan ens apropem a les illes de Melchior diuen que millor no parar i tirar cap al Drake, no se pq tanta pressa. Arribarem a Ushuaia dos dies abans! Però es veu que s’aproxima mal temps a partir del 3er dia i volen aprofitar per creuar abans. Estic trist pq es l’últim dia a l’Antàrtida i malhumorat pq m’esperen 4 dies de fàstic. Espero no patir tant com a l’anada, però el Drake es el Drake i serà dur i ben llarg. Veure’m si els propers dies tinc forces per escriure i sabrem més endavant com ho he passat.
No em puc creure que ho hagi aconseguit, que hagi pogut gaudir d'aquests paratges i disfrutat d'una aventura magnífica en un veler. Tot gràcies a SIM Expeditions i la sort que he tingut en conèixer aquesta família, gràcies de nou Wolf i Jeannete, i gràcies no solament per aquest viatge, si no l'oportunitat de coneixèr-vos, també al Daniel, la Karin i aquesta gossa tan mona, la Vela!
Ha estat un viatge meravellós, a pesar de que eren tots alemanys i es feia una mica pal la convivència. Al final però, fins i tot els hi vaig agafar carinyo. En el viatge me'n vaig donar compte de la sort que he tingut, la meva idea era trobar una feina en algun creuer, però del cert que hagués estat ben diferent si em pujo en un d'aquests vaixells tan grans, amb tanta gent, sense temps per a res... amb el Santa Maria Australis ens posaven allà on volíem, fèiem nit a les caletes més maques i m'ha fet il·lusió tenir que gravar imatges per fer els vídeos de SIM. Definitivament, poder veure el continent blanc amb la independència i flexibilitat d'aquest veler, ha estat el millor.
Al tenir-ho tan mitificat això de l'Antàrtida, no voldria dir que m'ha decebut. Però curiosament he tornat i tampoc m'he he quedat bocabadat pel que he vist, o per haver complert aquest somni tan anhelat. Com deia ja vaig aconseguir el meu somni quan vaig atrevir-me a agafar la motxilla i sortir de casa. Segurament hauré viscut moments més simples i especials pel món que aquí a l'Antàrtida. Després porto força temps a Ushuia, i aquí tampoc es tan especial això d'anar a l'Antàrtida, es fort però qui més qui menys hi va o ja hi ha anat. Ja deia també que el que m'agradaria de debò es poder-me quedar una temporada en alguna base, lo qual es complicat. Després el Drake... de veritat que es ben dur, i si ho penses has de passar 8 dies (4 d'anada i 4 de tornada) ben malament. Tot i que els 9 dies que vaig passar a l'Antàrtida bé s'ho valen! Però se m'ha fet curt, jeje... i després també te'n dones compte que pots visitar l'Antàrtida turística, simplement una part de la península antàrtica, on es ben fàcil trobar-te creuers pel camí, i veure desembarcar un munt de zodiacs amb desenes de passatgers. Tot i això, i sobretot per haver-hi anat en veler, encara pots gaudir aquella solitud i sensació de paissatge verge, encara sense explorar... com era d'esperar el Jordi sempre té un "però", jeje... però no, de veritat que es un viatge magnífic i segur que serà el més increïble que faré en la meva vida, ha estat al·lucinant.
He fet un petit diari del viatge, tot i que no vaig poder escriure tots els dies per culpa del Drake! I com era d'esperar un munt de fotos, les quals m'eren impossible de descartar, pq cadascuna volia dir-me "algo", recordar-me aquell moment... i pq cada iceberg, cada paisatge, per mi era especial i espectacular.
I abans de passar a les fotos em voldria recordar de tot el que he fet per arribar aquí, mirar enrere i demostrar-me que si vols alguna cosa, si la vols amb el cor, de veritat la pots aconseguir. Que en aquesta vida s'han de perseguir els somnis, per petits o grans que siguin. No deixar escapar el temps i viure el present com si avui fos l'últim dia. Que s'ha d'estimar, i la bondat o simplement voler la felicitat dels altres, és la meva millor filosofia. Perquè es tan gratificant i sempre torna i et dona mil i una sorpreses. En aquest moment me'n torno a recordar de tothom, de la meva família que ha patit i pateix la meva absència, també dels amics que els trobo molt a faltar, i d'un munt de persones amb les que he compartit aquest somni o d'altres experiències... a tots ells gràcies, de debò. Us estimo molt.
11.01.2010
Com cada matí he anat a casa la Jeannete, aquest cop amb les motxilles ja que dormiré per primer cop al vaixell. En principi havíem de marxar el dia 12, però un passatger arriba força tard i apart la previsió del temps diu que no es pot creuar el Drake fins al divendres, així que segurament dormirem dues nits al vaixell però al Club de iots d’Ushuaia i el dia 13 ja començarà de veritat el nostre viatge.
A l’oficina es un no parar, com els últims dies, enllestint les últimes coses amb la Jeannete abans de que marxi. No tinc ni temps de fer-me a la idea de que marxo ni de pensar-hi, tampoc de comprar les últimes coses i per acabar-ho d’adobar, tinc diarrea! Tot el que menjo va directe al water... per això m’ho prendre en serio i aquests dos dies toca menjar arròs bullit, a veure...
Per la tarda no fem el típic asado pq plou bastant, de fet porta uns dies ben grisos. I sopem (en el meu cas menjo pà) en un restaurant on conec els meus companys de tripulació. 4 alemanys d’uns 40-50 anys, un letó ben jove amb el que almenys faig pinya i de tant en tant es parla anglès o castellà, i el Jochen i el Peter, capità i segon a bord del Santa Maria Australis, que també son alemanys. Podrien semblar molt joves, però pel que conec de l’empresa tenen força experiència i son molt bona gent també. Demà arriba un altre alemany, crec que es jove. Sobre això crec que serà una mica pal, ja que condicionarà a parlar tota l’estona en alemany i bueno. De totes formes, amb el Jochen i el Peter hi ha bon rotllo i es tracta de disfrutar del paisatge, no dels turistes del vaixell.
Dormiré just davall del Peter, a la seva zona i on dorm el capità, guai pq diuen que es la que es mou menys. Sol pujar al vaixell ja es nota, així com també se sent el soroll de l’aigua des de la llitera. A veure com dormim pq serà la primera vegada que ho faig en un veler. La veritat es que el vaixell es ben xulo, espai reduït però amb totes les comoditats, es una passada. Abans d’anar a dormir però, em llegeixo ràpid les instruccions de la càmera de vídeo que ha portat un passatger d’Alemanya, de tot el que va comprar el Wolf, falta el trípode i el protector aqüàtic, amb lo qual m’agobia una mica la responsabilitat d’obtenir bones imatges. Intentaré desconnectar d’aquesta pressió i disfrutar com un més del viatge.
Dia 2
12.01.2010
12.01.2010
He dormit força bé! Tot i que no ho pensava al tombar-me a la meva llitera i sentir tant el moviment com el soroll de l’aigua. El problema ha estat la diarrea dels “pebrots”, estic a punt d’embarcar-me en un vaixell d'uns 20 metres, així que no vull sorpreses, en prenc un Fortasec i avui sol menjaré arròs bullit, a veure que tal. Després de veure com esmorzaven tots, vaig a buscar el pa que havíem encomanat per tot el viatge i compro un oli pel molinet d’ancla que m’ha dit el Jochen. Al tornar estan explicant una mica el funcionament i les àrees del vaixell, aprofito per gravar-los una mica i veure com funciona la càmera. També em dono compte lo difícil que serà gravar en un veler d’aquest tamany.
Tots es queden a dinar i jo marxo amb el Peter a fer recados. També a comprar-me algunes coses per mi, mitjons gruixuts i pastilles pel mareig. Després vaig a casa de la Jeannete, em faig un arròs bullit i em quedo una estona intentant ajudar-la amb algunes coses, avui almenys esta “tranqui”. Després quedo amb la resta de passatgers, que han quedat a El Almacen i decideixen sopar al vaixell, una amanida amb embotits i pa. Jo em quedo amb les ganes altre cop. Miro de nou les instruccions de la càmera i em poso a escriure aquest petit diari. La tropa està bevent whisky i em sembla que serà la tònica de les nits. Semblen majos però alemanys, bé de fet son tres austríacs i un alemany, que ve a ser el mateix. Si no recordo malament, l’alemany es diu Klaus, el que m’ha portat la càmera i es veu bon home. Després hi ha el Christian que es més jove que els altres, bon home però crec que parla poc anglès. El Günter es serio però sembla majo, tot i que deu ser el que més es queixa, ja que protesta que el noi alemany que falta ens faci sortir un dia més tard. També l’Ernst, que en el meu parer no sembla molt simpàtic, o almenys no hi tinc bon “feeling”. El noi de Letònia es diu Reinis i es bon noi, tot i que una mica set ciències, em fa gràcia que té el riure i una retirada al Mr. Bean! L’últim que falta arribarà aquesta nit i sembla que el seu vol té retràs. Però demà sona el despertador a les 6h i anem a la Prefectura per sortir ben d’hora, comença de veritat el viatge.
Dia 3
13.01.2010
13.01.2010
Com era d’esperar els tràmits amb la Prefectura han estat lents. Ja ha arribat el Markus, un noi jove alemany que parla molt bé anglès. Uns estaven esmorzant quan m’he aixecat, els altres dutxant-se al Club, serà l’última dutxa com Déu mana. A la Prefectura ens diuen que volen inspeccionar el vaixell, així que ens deixen altre cop temps lliure, fins a les 12h. Amb el Reinis anem a veure a la Jeannete i li diem adéu per tercera vegada consecutiva crec. Fan l’inspecció al Club i per fi sortim d’Ushuaia. Fa un dia espectacular, fins i tot calor. Al principi a motor però ràpidament posem les veles, vaig de bòlid gravant-los a tots ajudant, i clar jo em perdo les explicacions sobre nàutica. Sembla que serà xulo això de navegar amb veler, a veure si el temps ens acompanya.
Disfruto una mica gravant imatges de les operacions, els paisatges i jugant amb la càmera. Ens creuem amb el Wolf i el Santa Maria, que torna del seu viatge per Cabo de Hornos i també hi ha el Daniel i la Karin, em fa il·lusió veure’ls, però no puc saludar-los com cal pq els estic gravant! M’hagués agradat que haguéssim parat però tiren cap a Ushuaia. Nosaltres posem el motor pq el vent ja no bufa, en teoria direcció a Harberton. De camí passem pel Far de Les Éclaireurs, però un pel lluny. M’haguès agradat parar, com també a Puerto Williams, però em convenç la idea del Jochen que més val disfrutar a l’Antàrtida. Fa més bo del que es pensaven i pot ser tirarem cap al Drake. Passem Puerto Williams de llarg, però suficient per fer-se una idea del gran o petit que es, en teoria la comunitat més austral del món, tot i que no ciutat pq ja no deu arribar als 2000 habitants.
Després de l’illa Gable ens apropem a l’illa Martillo, on podem veure una petita colònia de pingüins Magallànics, molt xulo. Tirem l’ancla just davant de Harberton, un lloc que respira tranquil·litat i sopem un Gülash que ens ha preparat el Jochen. Jo rento els plats i a l’acabar tothom se’n va al llit, es veu que ha estat un dia dur. Demà ens aixequem a les 8h i tenim temps per dormir, el plan es esperar a que el Drake estigui bé per creuar-lo. Com a primer dia de navegació, la veritat es que ha estat tranquil però molt xulo.
Dia 4
14.01.2010
14.01.2010
Ens llevem sense presses i esmorzem amb calma. Després fem un “Landing” per visitar l’Estancia Harberton, un passeig per un bosc molt maco, una castorera i un museu d’ossos i animals marins australs. Em va perfecte per gravar imatges amb verd, que si no a l’Antàrtida serà tot blanc i ho podem utilitzar per tot. Una petita excursió molt agradable. Tornem al vaixell i el Jochen acaba d’arreglar la bomba del water, que sembla que falla. Després fem un arròs imitant la paella i a dinar, el qual per mi i pot ser pel Reinis es fa etern, ja que es tracta d’escoltar com parlen alemany i ja no intentes ni parlar en anglès, n’hi ha dos que no en parlen quasi gens i millor desconnectar. Aquests juntament amb els més grans tampoc es preocupen de cuinar ni rentar els plats, però que hi farem. Poc després pugem l’ancla i altre cop al Canal Beagle, la idea es arribar al seu final per atacar el Drake aquesta nit.
Dia 8
18.01.2010
18.01.2010
Tres dies sense escriure, com no pel Passatge del Drake! M’ha agafat desprevingut i m’ha pegat fort. Ja quan ens apropàvem a l’illa Nova, deixant de banda l’illa Picton, les dos últimes abans de tirar en línea recta cap al sud, ja van començar els primers símptomes de mareig, em vaig prendre una pastilla, em vaig posar esparadrap al melic com va dir la Ebba... i ja quan bevia Coca-Cola pq recordava de quan era petit que anava bé pel mareig... doncs patapam! Tot el dinar per la borda. Una lleu millora després però res, em vaig marejar com una sopa la primera nit, totalment KO. Al llit et senties un pel millor, però anava al bany i era vomitar i vomitar, fins que sol vomitava aigua. Brrrrrrrrrrr... durant el dia següent no vomitava, però era fàcil fer algunes arcades i passar-ho malament.
Em va ser impossible fer el meu Watch, torns de dues persones al timó per tirar cap als 165° que marcava la brúixola, sols em sentia relativament bé al llit, i això que es movia un munt, el primer dia va ser dels forts el Drake. Ja els dos següents més calmat, però amb el típic moviment de vaixell (en un veler encara més) que desesperava a qualsevol. La veritat, un suplici... fins i tot pensava en qui em va manar voler anar a l’Antàrtida!! A penes podia fer el Watch, crec que sols n’he fet un de complert (4 o 3 hores). Em sentia fatal pels meus companys, però pitjor estava el meu cap i la meva panxa.
Hem tardat 3 dies i mig en creuar el Drake, d’Ushuaia son uns mil Km i des del final del Beagle seran uns 800 Km? Anàvem a uns 6 nusos de velocitat, es a dir 6 milles nàutiques per hora, lo qual equival a uns 11 Km/h, es feia etern... però hem arribat! Aviat pel matí ja ens apropàvem a les illes Shetland del Sud, passàvem entre l’illa Smith i l’illa Snow, però no les veiem ja que estava tot ben ennuvolat... però estàvem a les primeres terres australs. Poc a poc s’anava aclarint el dia, hem vist balenes Geperudes (Humpback), super a prop. S’apropaven al vaixell i es deixaven fotografiar les presumides. Després també els primers pingüins nedant a l’aigua i a terra quan em parat a l'illa Decepció. Una illa molt particular i de les més visitades, a sobre d’un volcà pràcticament inactiu i en forma d’anell. A l’entrada hi havia un iceberg ben xulo i a dins hi hem trobat un creuer i he vist d’aprop la base antàrtica espanyola “Gabriel de Castilla”. Hem anat fins al final de l’illa i hem tirat l’ancla a Telefon Bay. Aquí soparem i farem nit. Llavors hem fet el primer Landing en terres australs, una excursió maca per les terres volcàniques de l’illa, sembla que estiguéssim a Mart. Hem saludat als pocs pingüins Gentoo (de Vincha) que hi havien i una passejada agradable, no he pujat fins a dalt de tot com alguns pq em sento dèbil, aquests 3 dies sols vaig menjar 2 pomes i 3 torrades. A veure si em poso al dia ara que he recuperat la gana. La tropa segueix igual, ja passo d’intentar ser simpàtic amb els 3 austríacs i l’alemany gran, son ben "sossos". La resta bé però tampoc res espectacular, com deia serà qüestió de disfrutar del paisatge.
Dia 9
19.01.2010
A les 8h hem esmorzat tranquil·lament, acompanyats de l'Europa, un gran veler holandès que haurà dormit com nosaltres a Telefon Bay. Hem anat a l'antic balener que hi havia a la zona, un lloc perdut en el temps i l'oblit dels antics ocupants, primer els baleners i després una base científica britànica. Just allà hi havia dos membres de la base espanyola, que acompanyaven tb dos científics britànics que feien estudis a la zona. Ha estat xulo xerrar una estona amb ells, em deien que precisament tenien un grup de catalans de la Universitat de Barcelona a la base i que estaven molt ocupats, si no ens deixaven visitar-la. Jo he aprofitat per informar-me com de complicat podia ser obtenir la seva feina i m'han comentat el que ja sabia, sol hi ha 11 membres que duen tasques de logística i manteniment de la base, tots militars de l'exèrcit. La resta son científics que van i venen segons la temporada. També per ells es difícil accedir-hi i passen per un procés de sel·lecció a l'armada espanyola. També em passen males notícies, ja que el Barça sol guanya 0-1 a Sevilla i es eliminat de la Copa, no podrem repetir el Triplet. Però el Madrid perd a Bilbao i som més líders...
Després un passeig pels voltants de la zona, saludant pingüins Gentoo y de Barbijo (Chinstrap), també diferents aus i pujant fins a la "Neptune's window". Al tornar el Jochen ens havia preparat uns deliciosos Crepes i descansem una mica pel viatge d'aquesta nit. En teoria unes 18 hores fins a la península antàrtica. El destí concretament serà l'illa Enterprise. Em tombo una mica al llit a escoltar música i no em marejo gens, ja cap a les 21.30h em toquen 3 hores de Watch, fa fred a fora però es guai pq et sents com al Titànic, mirant d'evitar icebergs que ja en comencem a trobar, alguns de molt grans, d'altres de petitons que passen ben a prop. A les 0.30h sols tinc ganes de ficar-me al llit, guai pq no m'he marejat gens tot i tornar altre cop a aigües més o menys obertes.
19.01.2010
A les 8h hem esmorzat tranquil·lament, acompanyats de l'Europa, un gran veler holandès que haurà dormit com nosaltres a Telefon Bay. Hem anat a l'antic balener que hi havia a la zona, un lloc perdut en el temps i l'oblit dels antics ocupants, primer els baleners i després una base científica britànica. Just allà hi havia dos membres de la base espanyola, que acompanyaven tb dos científics britànics que feien estudis a la zona. Ha estat xulo xerrar una estona amb ells, em deien que precisament tenien un grup de catalans de la Universitat de Barcelona a la base i que estaven molt ocupats, si no ens deixaven visitar-la. Jo he aprofitat per informar-me com de complicat podia ser obtenir la seva feina i m'han comentat el que ja sabia, sol hi ha 11 membres que duen tasques de logística i manteniment de la base, tots militars de l'exèrcit. La resta son científics que van i venen segons la temporada. També per ells es difícil accedir-hi i passen per un procés de sel·lecció a l'armada espanyola. També em passen males notícies, ja que el Barça sol guanya 0-1 a Sevilla i es eliminat de la Copa, no podrem repetir el Triplet. Però el Madrid perd a Bilbao i som més líders...
Després un passeig pels voltants de la zona, saludant pingüins Gentoo y de Barbijo (Chinstrap), també diferents aus i pujant fins a la "Neptune's window". Al tornar el Jochen ens havia preparat uns deliciosos Crepes i descansem una mica pel viatge d'aquesta nit. En teoria unes 18 hores fins a la península antàrtica. El destí concretament serà l'illa Enterprise. Em tombo una mica al llit a escoltar música i no em marejo gens, ja cap a les 21.30h em toquen 3 hores de Watch, fa fred a fora però es guai pq et sents com al Titànic, mirant d'evitar icebergs que ja en comencem a trobar, alguns de molt grans, d'altres de petitons que passen ben a prop. A les 0.30h sols tinc ganes de ficar-me al llit, guai pq no m'he marejat gens tot i tornar altre cop a aigües més o menys obertes.
Dia 10
20.01.2010
20.01.2010
M'ha costat llevar-me per fer el meu Watch, de 8h a 12h. Xulo pq ja podem dir que estem a l'Antàrtida! Entre la boira podem veure les primeres terres antàrtiques, la península antàrtica en si mateix. Igualeta com te l'imaginaves... passa alguna balena de llarg, més icebergs, el Peter em prepara una llet amb Nesquik ben calenta. Faig algunes fotos i gravo una mica mentre disfruto del fred, una mica de música i la nostra entrada al continent gelat. Impressiona pensar-ho, pot ser menys que viure-ho... ja que un s'acostuma i ja es conscient de que està a l'Antàrtida i es normal veure balenes i pingüins com aquell qui passeja pel Passeig de Gràcia mirant botigues, jeje! Aquest cop no tirem l'ancla, fem un "amarre amb cabos" (cordes), just al costat d'un vaixell balener que es va cremar fa molt temps i allí es va quedar, el Guvernøren de Noruega.
Mengem una empanada gegant que ens ha fet el Peter, a bord del vaixell celebrant la nostra arribada a l'Antàrtida. I just després el primer grup surt d'expedició amb la zodiac, el Jochen ens porta al Markus, al Christian i a mi a fer una volta a l'illa Enterprise. Unes hores encantadores on passem ben a la vora d'icebergs, veig les primeres Noukies, foques de Weddell, i passegem entre pingüins, espectacular! Hi ha una mica de boira però li dona l’atmosfera autèntica d'aquests paratges i totalment sols entre aquella immensitat i solitud, preciós. Sol m'atabala tenir que fer fotos alhora que gravo imatges i patir pel moviment de la zodiac que no em deixa gravar com cal. Tant de bò totes les preocupacions fossin aquestes! He d'intentar disfrutar del paisatge i no capficar-me tant en gravar, dos anys i mig i encara no n'he après. Després li toca al segon grup i jo em quedo escrivint això mentre ens relaxem picant alguna cosa.
Amb el Peter i el Jochen fem el sopar i degustem una carn amb verdures i puré de patates, fins i tot púding de postres. Jo em quedo sol rentant els plats i ràpid cap a dormir que estic cansat. De fet tothom ja se n'hi ha anat, no solament no s'oferien a ajudar-me si no que tampoc han dit bona nit, que hi farem.
Mengem una empanada gegant que ens ha fet el Peter, a bord del vaixell celebrant la nostra arribada a l'Antàrtida. I just després el primer grup surt d'expedició amb la zodiac, el Jochen ens porta al Markus, al Christian i a mi a fer una volta a l'illa Enterprise. Unes hores encantadores on passem ben a la vora d'icebergs, veig les primeres Noukies, foques de Weddell, i passegem entre pingüins, espectacular! Hi ha una mica de boira però li dona l’atmosfera autèntica d'aquests paratges i totalment sols entre aquella immensitat i solitud, preciós. Sol m'atabala tenir que fer fotos alhora que gravo imatges i patir pel moviment de la zodiac que no em deixa gravar com cal. Tant de bò totes les preocupacions fossin aquestes! He d'intentar disfrutar del paisatge i no capficar-me tant en gravar, dos anys i mig i encara no n'he après. Després li toca al segon grup i jo em quedo escrivint això mentre ens relaxem picant alguna cosa.
Amb el Peter i el Jochen fem el sopar i degustem una carn amb verdures i puré de patates, fins i tot púding de postres. Jo em quedo sol rentant els plats i ràpid cap a dormir que estic cansat. De fet tothom ja se n'hi ha anat, no solament no s'oferien a ajudar-me si no que tampoc han dit bona nit, que hi farem.
(Foto Reinis)
(Foto Reinis)
(Foto Reinis)
Dia 11
21.01.2010
21.01.2010
Segon dia a l'Antàrtida i més complert impossible. A les 6h del matí m'he despertat i he sortit a veure el sol que m'enlluernava, anava amb pijama curt i tampoc feia molt fred. La llum del sol amb aquell paisatge blanc era com si tot fos un somni. Després a les 7h m'ha costat llevar-me per esmorzar. Xino xano hem anat tirant per l'estret de Gerlache, sempre a prop del continent i meravellats amb el paisatge. M'he passat una bona estona gravant imatges, que xulo! La velocitat tranquil·la del veler va genial per la càmera, es com fer un tràveling continu, i miris on miris es xulíssim.
Després de menjar uns fusili al Roquefort ràpids, baixem a l'illa de Cuverville, on hi ha una colònia de pingüins Gentoo amb les seves cries. La veritat es que ha estat una delícia passar-hi una estona, era com una peli de dibuixos animats. Tots ells reguardant les seves cries, els seus ous... d'altres vigilant el petrells que s'apropaven per menjar-se'ls. Pura vida salvatge a primera fila. Per uns moments em sentia un reporter del National Geographic, intentant descriure l'escena que estàvem contemplant. He sortit de l'illa meravellat...
Després en un petit iceberg hi havia una foca Lleopard, com la que vaig veure un dia a Ushuaia. No feia cara de tant dolenta com diuen. I s'haurà assustat al parar el veler, pq s'ha ficat ben ràpid a l'aigua. Més tard hem continuat la nostra travessia i ha vingut una mica de fred i de vent, però no ens ha impedit jugar amb els icebergs, primer amb un de petitó apropant el veler, després vorejant uns altres d'impressionants, amb arcs de triomf i formes inverossímils. La propera parada ha estat la Base Antàrtica xilena de Gabriel González Videla, el que antigament es coneixia com a WaterBoat Point i ara els xilens hi tenen una base molt hospitalària i agradable. Sols fa de mal pensar tantes preguntes, estadístiques diuen, sobre el vaixell, la tripulació, motius del viatge... estan rodejats d'una altra colònia de pingüins Gentoo i bueno, segons ells ja estem a la península antàrtica, per tant el continent. De fet es la marea alta o baixa que els fa estar en una petita illa o connectats amb el continent.
Després de la visita tirem cap a Paradise Bay, un lloc típic en els viatges antàrtics, podriem dir que son Les Rambles de Barcelona, però a l'Antàrtida, jeje! Arribem a les 20h i solament hi han 2 velers. Però mentre posem l'ancla i ens amarràvem a unes roques, passen pot ser 10 zodiacs plenes de turistes amb jaqueta vermella, deu ser un creuer gran que es pot apropar tant. Es un lloc maco, si el mar està calmat pots veure el reflex d'una muntanya maquíssima i un glaciar al costat. Demà ho disfrutarem, pq es tard i tenim gana crec. Sopem un plat típic alemany, una pena que es picant i psa... amb el menjar i pocs metres quadrats te'n dones compte lo diferents que som les persones, a més els tios avui s'han pres 6 ampolles de vi!! Jo ara tinc ganes d'un vas de llet amb galetes... bona nit.
Dia 12
22.01.2010
Com de costum he estat l’últim en llevar-me, ja estaven esmorzant, a pesar de que ahir alguns se’n van anar a dormir ben beguts i ben tard. Estaven divertits però ahir a la nit... el primer que hem fet es el “landing” oficial al continent antàrtic, gens emocionant pq segons els xilens ja ho vam fer ahir i a part sols es tracta de trepitjar una roca que tens ben a prop del vaixell. Però bueno, hem fet la típica foto oficial i jo he intentat fer el vídeo, però estaven ben sosos. Després amb el veler ens hem apropat al glaciar, i contemplar tanta bellesa junta ha estat un no parar de fer fotos i gravar imatges. Molt xula la Paradise Bay.
Llavors hem tirat de nou per l’estret de Gerlache, per on continuarem fins al Canal Lemaire. Avui tenim 40 milles nàutiques de viatge... però que es converteixen en un aparador de paisatge immaculat que anem disfrutant entre icebergs i alguna foca que ens trobem pel camí. Al final m’acabaré els 120 Gb de la càmera! Allà on miris val la pena gravar o fer fotos... pel canal Lemaire ens trobem molt de gel, tb algun creuer i penso la sort que he tingut podent visitar l’Antàrtida en veler, ja que hagués estat molt diferent fer-ho en un creuer tan gran, treballant o com a turista.
Al final de la ruta per fi surt el sol, la primera vegada que el veiem!! I ens mostra uns colors diferents dels icebergs que m’al·lucinen per tot arreu i la forma com estan posats amb l’horitzó es senzillament un espectacle. Després busquem un lloc per resguardar el veler i fer nit, també molt xulo la maniobra de lligar el vaixell en 4 “cabos”, el Reinis i jo amb el tema de que maniobren en alemany i els altres tenen experiència nàutica, doncs pot ser ens perdem bastant, però jo els tinc que gravar i de tant en tant com avui tb els ajudem. Ha costat però molt bé, estarem segurs en cas de tempesta. Després preparem el sopar, avui una espècie de mandonguilles amb puré, boníssim!
Dia 13
23.01.2010
23.01.2010
Avui no he estat l’últim a llevar-me, ahir alguns van fer tard fent una visita a un altre veler amic. No tots hem sortit a fer una visita dels illots dels voltants, i ha estat una altra de les passejades màgiques. Foques de Weddell, més pingüins Gentoo i un dia de sol increïble, jo com que m’entretenc gravant sempre vaig l’últim i m’he quedat sol amb les foquetes, molt xulo. He fet fotos amb la Noukie i anava parlant amb elles mentre les gravava. Després tb m’he fet unes fotos d’aquestes tot sol ben simpàtiques i m’he retrobat amb el grup, que estava amb els pingüins. Estàvem allà mateix, relaxats, acompanyant els pingüins, ben monos cuidant tb les seves cries, contemplant el paisatge... allò era el paradís!
Després hem tirat cap a la Vernadsky Station, la base ucrainiana que volíem visitar, però avui estan ocupats i ho farem demà. Es troba a l’illa Galindez i es el punt més al sur que visitarem, concretament estem a Latitud 65° 14,932’ S i Longitud 64° 15,154’ W. Una caleta ben tranquil·la que si no fos per la neu podria ser qualsevol de Menorca, el sol ens toca de ple i ens relaxem a fora el veler. Jo aprofito per pujar als màstils dels velers, em fa por però el Peter m’anima i em puja fins a dalt. Fa impressió però molt xulo, gravo bones imatges.
Després sopem amb el sol entrant per la finestra i degustem per fi el corder que teníem penjat a fora el veler. Hi ha una posta de sol xula, i com que ha estat un dia solejat, no fa gens de fred observar-la abans d’anar a dormir, em quedo uns minuts sol escoltant música i la mar de bé, la postal perfecta per acabar el dia.
Dia 14
24.01.2010
24.01.2010
Un dia gris, com el cel de bon matí. Per això m’ha costat llevar-me, de fet he esmorzat una mica i he tornat al llit. El plan era anar a veure una estació meteorològica convertida en museu, resulta que ens quedem tot el dia aquí per veure la estació ucrainiana per la nit. Una mica pal però el temps tampoc acompanya, fa vent i fred i s’aventura una tempesta. Estic mandrós i em quedo al llit escoltant música, després ajudo al Peter a fer una sopa de carabassa. Dinem i passem la tarda al vaixell, uns dormint, d’altres llegint... poca cosa.
També sopem aviat, una mica de pa amb embotit, per tal d’anar a les 21h a l’estació ucrainiana Vernadsky. Ens fan una visita ràpida i es veuen ben amigables, estan situats en una badia ben maca envoltada d’icebergs i alguns pingüins. Després ens duen al bar de l’estació, famós pq es com qualsevol que et podries trobar a Europa i per uns moments et sents de nou en una ciutat. Passem una estona per allí, alguna conversa amb els ucrainians interessant, la resta amb la gent dels velers psa... lo poc que parlo em dona la sensació que cada qual es més raro, hi ha personatges que poca estona podria parlar-hi a pesar de l’idioma. I això vol dir que encara hauré d’estar agraït amb la meva tripulació, jeje! A les 12h fem una petita celebració de l’aniversari del Peter i l’acabem al veler amb un pastís i una mica de Champagne. Quina enveja poder celebrar l’aniversari a l’Antàrtida! Tot i que la companyia no seria l’adequada per mi... Bona nit.
(Foto Reinis)
Dia 15
25.01.2010
Hem esmorzat ben tard, eren les 10h quan jo m’hi posava i encara n’hi havien uns quants que dormien. Ahir amb l’aniversari d’en Peter es van quedar bevent i bevent... el dia estava gris com l’anterior i hem soltat els “cabos” per tirar cap a Port Lockroy. A mig camí anava sortint el sol i ha estat una altra de les travessies amb paisatges de somni, no sabia cap a on gravar! Balenes per la dreta, pingüins per l’esquerra, muntanyes nevades, icebergs... una passada! I s’han d’aprofitar aquestes dies pq pot ser son els últims a l’Antàrtida, el 27 segur que ens allunyem i ataquem el Drake.
Port Lockroy es troba en una badia també ben maca de l’illa Wiencke, era una estació britànica convertida en museu i es un dels llocs més visitats per turistes. En realitat es troba en una mini illa, l’illa Goudier i a part d’estar enclavada en una badia espectacular, hi conviuen amb una colònia de pingüins Gentoo. Un mega veler, l’Europa, que sembla que ens segueix, ha convidat a sopar a les noies de Port Lockroy, resulta que aquest any son solament dones les que ho porten. Per aquest motiu no ho podem visitar fins demà, però amb el Reinis i el Christian fem una petita excursió per la zona, m’hi podria passar hores entre pingüins, m’encanta. Son super monos movent les seves potetes per saltar entre pedres i es massa entretingut fer-lis fotos o gravar-los. A part amb l’escenari que els envolta, està tot preciós. Fins i tot he vist el meu primer pingüí d’Adèlia, aquí a la península quasi tots son Gentoo. Ben ràpid pq saltava entre el gel per tirar-se a l’aigua. També hi havia un gran esquelet de balena i d’altres velers fent companyia, crec que serà el lloc ideal per fer nit. Sopem una carn amb arròs que ha preparat el Peter i crec que no tardarem massa en anar a dormir. Demà serà un dia especial pq pot ser es l’últim a l’Antàrtida, a veure si veiem coses xules i ens acompanya el clima.
Dia 16
26.01.2010
Avui ni els he sentit i m’he llevat a les 10h, ja no hi havia temps ni per esmorzar. A les 11h teníem la visita a Port Lockroy i psa, un parell de sales xules amb detalls molt antics i la botiga de souvenirs. Compro alguna tonteria, sol per la family pq tot es molt car, i sobretot una postal per poder-la enviar des d’aquí, la mare em mata si no ho faig. També podem sellejar el passaport i bueno, així hem passat el matí. Després tirem cap a les illes de Melchior, just a les portes de sortida de l’Antàrtida, pel camí disfruto dels últims paisatges antàrtics, amb una mica de fred i vent amb lo qual no puc gravar bé del tot.
Quan ens apropem a les illes de Melchior diuen que millor no parar i tirar cap al Drake, no se pq tanta pressa. Arribarem a Ushuaia dos dies abans! Però es veu que s’aproxima mal temps a partir del 3er dia i volen aprofitar per creuar abans. Estic trist pq es l’últim dia a l’Antàrtida i malhumorat pq m’esperen 4 dies de fàstic. Espero no patir tant com a l’anada, però el Drake es el Drake i serà dur i ben llarg. Veure’m si els propers dies tinc forces per escriure i sabrem més endavant com ho he passat.
Dia 20
30.01.2010
30.01.2010
Com era d’esperar, 3 dies més sense escriure per culpa del Drake. Tot i que aquest cop no ho he passat tan malament, almenys no he vomitat i sol el primer dia em vaig marejar força. Sigui per la costum, sigui per un “parxe” contra el mareig que em vaig posar, no ho he passat com a l’anada i he pogut complir amb els meus torns de vigilància. A pesar de tot, ha estat igual de pal i s’ha fet llarguíssim. 3 dies complerts de la mala mar i una nit. El dia d’avui tb ha estat de navegació però més relaxat, just acabem d’arribar a Harberton, on ja vam fer nit i tenim planejat fer un asado per celebrar l’èxit de la nostra expedició. Alguns moments al Drake fins i tot han estat especials, mirant de gravar els albatros que ens rodejaven, una lluna espectacular i alguna que altra posta de sol. El silenci del torn de vigilància, el fred, el mar ben ferotge per tots costat... d’altres no tant, recordo la segona nit que al llit feia volteretes, com es movia!
Avui uns dofins ens donaven la benvinguda. Hem tornat a la badia de Harberton, volíem anclar en una altra però la marea estava massa baixa. Després hem fet un petit asado a la vora del mar, xulo i bastant bo. Ens hem quedat una estona xerrant i mirant el foc i quan volíem tornar al vaixell, ens hem adonat que allí també havia baixat la marea i era tot fang i algues, jo tonto l’únic dia que no em poso les botes. Ha estat una petita odissea, però caminant una mica hem arribat a un lloc sense fang i hem pogut pujar a la zodiac. La nota simpàtica per acabar el dia. Demà arribem a Ushuaia, el viatge a l’Antàrtida ja s’ha acabat, per sort tinc encara a la retina tota aquella bellesa i sobretot les últimes illes antàrtiques que divisava quan feia el watch per la nit.
Avui uns dofins ens donaven la benvinguda. Hem tornat a la badia de Harberton, volíem anclar en una altra però la marea estava massa baixa. Després hem fet un petit asado a la vora del mar, xulo i bastant bo. Ens hem quedat una estona xerrant i mirant el foc i quan volíem tornar al vaixell, ens hem adonat que allí també havia baixat la marea i era tot fang i algues, jo tonto l’únic dia que no em poso les botes. Ha estat una petita odissea, però caminant una mica hem arribat a un lloc sense fang i hem pogut pujar a la zodiac. La nota simpàtica per acabar el dia. Demà arribem a Ushuaia, el viatge a l’Antàrtida ja s’ha acabat, per sort tinc encara a la retina tota aquella bellesa i sobretot les últimes illes antàrtiques que divisava quan feia el watch per la nit.
Dia 21
31.01.2010
Avui tb m'he llevat super tard, ja no hi havia temps per l'esmorzar. Hem ordenat una mica el vaixell i esperem al Reinis, que se'n havia anat a passejar pel bosc i s’ha perdut! Pel “walkie” ens deia que estava ben apurat i nosaltres rèiem. Finalment ens ha trobat i l’hem recollit, però com que tb hi havia marea baixa s’haurà embrutat bastant, ha arribat amb calçotets i ha aprofitat per fer un “xapusson”, diu que estava ben freda.
Després hem llevat ancles per tirar cap a Ushuaia, hem arribat al vespre, no sense abans contemplar de nou el Canal Beagle i per fi el far de Les Éclaireurs, tenia moltes ganes de veure’l i també molt xulo. Suposo que la foto ideal per acabar el viatge, a l’arribar al Club hi havia el Wolf i la Jeannete, preparant la Santa Maria pel viatge a Cabo de Hornos de demà, parlem una estona i anem a la Prefectura a fer l’entrada al país després del nostre viatge antàrtic, molt més àgil que al partir. El tema es acabar en un sopar, volen provar la centolla, però el Reinis i jo passem, estic cansat i tinc ganes d’arribar a casa, a part no em ve de gust un altre sopar en alemany. Com ja deia aquest viatge no passarà a la història pels companys que he tingut, tot i que al final hem fet “miga” i els hi he agafat una mica de “carinyo”.
Ja estem de nou a Ushuaia, la ciutat on he passat més dies del meu viatge, on m’enamoren els cels i pot ser ja no em queda res més a fer-hi. La porta del continent antàrtic, que al principi semblava tancada, però un dia es va obrir i just acabo de disfrutar d’aquella meravella tant llunyana. Del cert el viatge de la meva vida o millor dit, el colofó a un gran viatge que segurament no oblidaré mai.
31.01.2010
Avui tb m'he llevat super tard, ja no hi havia temps per l'esmorzar. Hem ordenat una mica el vaixell i esperem al Reinis, que se'n havia anat a passejar pel bosc i s’ha perdut! Pel “walkie” ens deia que estava ben apurat i nosaltres rèiem. Finalment ens ha trobat i l’hem recollit, però com que tb hi havia marea baixa s’haurà embrutat bastant, ha arribat amb calçotets i ha aprofitat per fer un “xapusson”, diu que estava ben freda.
Després hem llevat ancles per tirar cap a Ushuaia, hem arribat al vespre, no sense abans contemplar de nou el Canal Beagle i per fi el far de Les Éclaireurs, tenia moltes ganes de veure’l i també molt xulo. Suposo que la foto ideal per acabar el viatge, a l’arribar al Club hi havia el Wolf i la Jeannete, preparant la Santa Maria pel viatge a Cabo de Hornos de demà, parlem una estona i anem a la Prefectura a fer l’entrada al país després del nostre viatge antàrtic, molt més àgil que al partir. El tema es acabar en un sopar, volen provar la centolla, però el Reinis i jo passem, estic cansat i tinc ganes d’arribar a casa, a part no em ve de gust un altre sopar en alemany. Com ja deia aquest viatge no passarà a la història pels companys que he tingut, tot i que al final hem fet “miga” i els hi he agafat una mica de “carinyo”.
Ja estem de nou a Ushuaia, la ciutat on he passat més dies del meu viatge, on m’enamoren els cels i pot ser ja no em queda res més a fer-hi. La porta del continent antàrtic, que al principi semblava tancada, però un dia es va obrir i just acabo de disfrutar d’aquella meravella tant llunyana. Del cert el viatge de la meva vida o millor dit, el colofó a un gran viatge que segurament no oblidaré mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)